Més a prop, marcant el camí de la carretera, ametllers d'un verd suau i figueres d'amples pàmpols. La carretera serpentejava entre els turons. D'ella naixia el camí, s'enfonsava i desapareixia i tornava a emergir de nou entre les atzavares i les pales amples i gruixudes de les figueres de moro.
Cap a migdia, la montanya baixava en una corba suau, una jada de turons, i apareixia l'aldea, aixefada sobre la terrra.
MARIA AURÉLIA CAPMANY, la pluja als vidres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada